Des d’aleshores, des d’abans de fet, Marc Miralta ha seguit una carrera ascendent, ininterrompuda. Però és que el seu New York Flamenco Reunion va marcar un abans i un després en la fusió entre el jazz i els ritmes flamencs. Hi havia el precedent proper del mític Jazzpaña de Vince Mendoza i Arif Mardin amb la big band WDR de Colònia (1993), inspirat pels Sketches of Spain de Miles Davis (1960); així com múltiples propostes deutores de la gran influència del Sextet de Paco de Lucía (actiu des dels anys 80).
Però la reunió novaiorquesa de Marc Miralta va representar una visió diferent, des d’un altre angle. La perspectiva la marcaven les inquietuds de Miralta (format en el jazz, però també en la música simfònica) i aquests noms i cognoms: Perico Sambeat, al saxo tenor, Javier Colina al contrabaix, Guillermo McGill a les percussions, i el pianista nord-americà George Colligan.
En aquells anys, el trànsit de músics catalans cap als Estats Units d’Amèrica i de músics nord-americans cap a Catalunya va ser constant. El catàleg de la discogràfica Fresh Sound de l’època va recollir aquestes col·laboracions tan fructíferes.
Però han passat els anys i, després d’haver fet i format part de molts altres projectes, Marc Miralta reformula les bases de la seva aproximació a la música d’arrel ibèrica. Ho fa acompanyat de músics més joves, d’una generació posterior a la seva. Aconsegueix, d’aquesta manera, un aire fresc, com el que va aconseguir vint anys enrere. I ho fa, aquesta vegada, amb un timbre diferent: el del seu vibràfon. D’aquí el títol del projecte, que és un joc de paraules: Flamenco vibes: vibracions flamenques amb el so del vibràfon.
No us perdeu les bones vibracions de Marc Miralta, el divendres 24 de maig a les deu de la nit al pati del Castell de Ribes.
